TDT: ¿y eso que es lo que es?

Parece que al Gobierno se le está acabando la paciencia y empieza a inquietarse por la lenta implantación de la TDT. Así lo ha manifestado esta semana y así lo han reflejado algunos medios:

http://www.20minutos.es/noticia/191595/0/tdt/television/digital/

Si ya lo venía diciendo un humilde servidor: "para que la gente se rasque el bolsillo hay que darle algo más que refritos". En realidad es un poco más complejo y así lo reflejé en otro artículo hace algunos meses (puede que algunos datos hayan quedado obsoletos por el tiempo que ha pasado):

Sobre la TDT

Sota el meu punt de vista, el desplegament de la TDT s’ha d’enfocar des d’una doble vessant: la implantació tecnològica i la social. Ambdues estan estretament relacionades però com explicaré més endavant hi ha alguns factors que han influït en el fet que la implantació en la societat s’estigui produint a una velocitat molt més lenta del què es podia preveure.

Des del punt de vista tecnològic, la TDT és un fet a dia d’avui. Sense intenció en entrar massa en detalls tècnics, faré esment del avantatges que comporta (i les raons) respecte l’analògica. La TDT fa servir el mateix canal de transmissió que l’analògica (difusió radioelèctrica) amb la diferència que les dades que es transmeten són digitals. Uns i zeros. (...). Ja tenim la primera avantatge: millor qualitat d’imatge i so. Per altra banda (segona avantatge), al poder comprimir les dades es poden emetre més canals (un canal analògic ocupa el que ocupen quatre digitals). La tercera i potser més important és que com el que es transmeten són dades, es poden transmetre altres coses que no tenen per què ser àudio i vídeo. Podem transmetre subtítols, teletext o “software”. I amb això neix el concepte d’interactivitat.

La interactivitat consisteix en emetre aplicacions interactives juntament amb la programació tradicional. En diem “interactivitat” perquè l’usuari ja no tan sols es dedica a canviar de canal, sinó que a més pot “interactuar” amb la tele. (...). Ara la comunicació ja pot ser bidireccional.

La interactivitat també és un fet. Els canals de RTVE, CCRTV, Antena3, Sogecable i BTV ja emeten aplicacions interactives juntament amb la seva programació. Aquestes aplicacions es realitzen mitjançant l’estandard MHP del consorci europeu DVB (ojo perquè si un descodificador no porta l’enganxina amb el logo MHP no és interactiu!!). Les possibilitats que ofereix la interactivitat són infinites, i amb la introducció dels PVRs (descodificadors de televisió amb disc dur) els models de negoci s’han de revisar.

La TDT és una tecnologia de substitució que ha de conviure amb la televisió analògica durant el període d’adaptació dels equips. Per tant, les emissions es situen en freqüències on no interfereixen amb la tele analògica i per poder rebre-les és imprescindible, en la majoria dels casos, incorporar amplificadors a les antenes per tal de rebre la senyal correctament.

En definitiva, i per acabar amb el tema tècnic, el què es necessita per gaudir de la TDT avui dia és: adaptar l’antena i comprar un descodificador. Estem parlant d’un cost al voltant dels 150€.

La pregunta és: si tecnològicament la TDT és viable, presenta atractives avantatges, és gratuïta i el cost en aparells per gaudir-ne no és excessivament elevat: per què la seva implantació social és tan lenta?

Doncs perquè el mercat no està preparat.

El cost econòmic de tota nova implantació és enorme. La digitalització, el transport de senyal, el repetidors, torres, equips, etc.... Les emissores no poden fer front a aquest cost i només un monstre empresarial com Abertis ofereix actualment el servei de transport de senyal. És a dir cobra les emissores per difondre la seva senyal. La TDT a més és una tecnologia que comença des de zero i les emissores no volen gastar diners en unes emissions que no tenen gairebé audiència amb lo qual els continguts estan basats principalment en “refregits” i redifusions. En definitiva, no es produeix contingut específic per la TDT.

El fet de no trobar una programació especialment motivadora tira enrere al públic, que tampoc hi veu un gran incentiu en el major nombre de canals o en la interactivitat (de la qual en molts casos desconeixen l’existència). La falta d’audiència alhora fa que els anunciants no tinguin cap interès en invertir en publicitat en els nous canals i les emissores per la seva banda, no inverteixen en programació novedosa al no tenir ingressos publicitaris. Tot plegat és un peix que es mossega la cua.

Els fabricants de receptors per la seva banda, veuen que no hi ha gaire mercat i retarden la distribució de descodificadors. Per incentivar la compra han optat per llençar al mercat els anomenats "zappers" que son receptors de televisió digital, però sense la capa MHP que permet la interactivitat. Òbviament aquests receptors són més barats (n’hi ha per 60€) i se’n troben a tot arreu, però limiten les pròpies possibilitats de la televisió digital i l’usuari es queda sense l’experiència interactiva.

[...]

Òbviament la Generalitat imposa unes condicions sobre els continguts per optar a les llicències que són, entre d’altres: oferir uns continguts realment locals i evitar emissions estatals en cadena, que els continguts respectin certes llibertats i sensibilitats (acabar am la tele local de porno i tarot), etc... Però tot procés d’adjudicació provoca controvèrsies com en el cas de Madrid, on s’acusa al govern d’Esperanza Aguirre de donar llicència només a empreses properes al Partit Popular.

I més o menys així està la cosa!