Fidel Castro y Compañía, S.A.

La casualidad ha querido que en la misma estantería de casa convivieran este libro y dos pasajes con destino a Santiago de Cuba el próximo mes. Así que me pareció muy buena idea irme adelantando al viaje con el legado del primer presidente de la Revolución Cubana, Manuel Urrutia.

El autor
Manuel Urrutia fue un respetado juez que, en plena época de Batista, emitió un voto particular absolviendo a los revolucionarios del Granma en el juicio que finalmente llevaría a Castro a la cárcel por el intento frustrado de derrocar al dictador. El motivo del juez fue que todo pueblo tiene derecho a la resistencia , incluso armada, ante un régimen opresor. Este derecho estaba expresado en la constitución cubana de 1940.

Tras el éxito de la segunda tentativa, los revolucionarios pensaron en él como presidente provisional de Cuba, en el tránsito hacia la democracia. Sin embargo Urrutia era (según sus palabras) un demócrata militante, crítico con cualquier tipo de dictadura, incluidas las socialistas (entiéndase comunistas). Pronto se reveló que ese "tránsito a la democracia" era en realidad un tránsito al comunismo, con lo que se convirtió en una figura incómoda y finalmente fue acusado de "actos cercanos a la traición" y vivió exiliado en Estados Unidos hasta el final de sus días.

La obra

El libro, escrito en el exilio el 1963, consta de tres partes. En la primera desgrana su discrepancia con Fidel Castro al que critica duramente no por revolucionario, sino por comunista: por silenciar a la prensa disidente, los sindicatos y los profesionales liberales y, sobretodo, por faltar a los principios de la Revolución que el propio Castro dirigió por radio desde el cuartel de la Sierra Maestra. Explica los motivos que le llevaron a aceptar el cargo que le fue propuesto (su acuerdo con los principios de la Revolución y la necesidad de derribar la dictadura de Batista) y los motivos que le llevaron a renunciar al cargo.

En la segunda parte hace una interesantísima crítica al sistema comunista. Rechaza las ideas de Marx, Lenin, Trotsky y discursos de Kruschev de la época con los propios argumentos del socialismo (de nuevo no confundir con el socialismo de hoy día). Para él el comunismo es socialmente utópico, económicamente improductivo y no logra acabar con las clases sociales, sino que substituye la clase burguesa por una nueva clase de burócratas. Por no lograr, no logra ni acabar con el sistema capitalista, ya que en los países denominados comunistas ha acabado por implantarse un tipo de capitalismo en el que la única empresa es el Estado (de ahí lo de Fidel Castro y Compañía, S.A.), que ejerce a la vez de único vendedor, único empleador y único propietario.

La última parte, la más breve, es una apología de la democracia militante, la libre empresa y el Estado como benefactor, llegando allí donde la iniciativa privada no puede llegar.

Lo que me queda

En algunos momentos los adjetivos y las coletillas que el autor utiliza para referirse a los dirigentes de su país, inclusive el Che Guevara (aún más poperizado que Audrey Hepburn) suenan faltones, aunque sin perder la elegancia. Puede disculparse en alguien que por defender unas ideas, más si estas son democráticas, se ve obligado a exiliarse de su país para el resto de su vida.

Sin embargo, el libro es profético en muchos aspectos: el carácter vitalicio y dictatorial del régimen cubano, su falta de democracia y la de todos los países comunistas (China, Corea del Norte, Líbia, o Vietnam no son precisamente paraísos de la libertades), el servilismo de Cuba respecto la URSS (recordemos que Castro no pintó nada en la Crisis de los Misiles del 63), la caída de la la economía cubana, etc...

También erró en algunas previsiones: creía que el pueblo cubano se alzaría contra la nueva dictadura en un periodo breve de tiempo. Fidel Castro lleva 48 años al frente de Cuba y ahora que no está en condiciones, ha dejado el país en manos de su hermano Raúl. Como los señores feudales. Mientras él recibe las visitas de Hugo Chávez, que hace escasos días ventiló la principal televisión disidente del país y la substituyó por otra de su agrado.

También me quedo con la crítica al turista desdocumentado, aquél que inducido por la idea romántica de un mundo sin clases o por un antiamericanismo a ultranza olvida que Cuba vive bajo una dictadura vitalicia con una sola voz, donde si hace falta se encarcela y fusila.

Manuel Urrutia (centro) con Ernesto "Che" Guevara (a su derecha) y Camilo Cienfuegos (a su izquierda)

“Come to daddy” (Aphex Twin/Chris Cunningham, 1997)

Uno de los trabajos de este cuatrimestre con los que más he disfrutado. En catalán.

P.D.: La abuela lo flipa :)



Música: Aphex Twin
Vídeo: Chris Cunningham

I want your soul,
I will eat your soul.
Come to daddy.
Aargh.

Come to daddy, Aphex Twin

Introducció
Les col•laboracions entre Aphex Twin i Chris Cunningham no deixen indiferent. Ambdós es poden catalogar com a artistes de l’excés, cadascú dins de la seva especialitat (Aphex Twin a la música i Cunningham al vídeo). La unió del talent d’artistes d’avantguarda, com és el cas que ens ocupa, produeix creacions audiovisuals que, lluny de seguir estàndards preestablerts, aconsegueixen frapar l’espectador en una amalgama sorprenent que a estones aconsegueix inquietar i fins i tot molestar als públics menys acostumats a aquest tipus de produccions. Només cal fer un cop d’ull a altres treballs com el curtmetratge Rubber Johnny, 2005 (també amb música d’Aphex Twin) i altres videoclips dels dos artistes com Windowlicker (1999). En quant als treballs de Cunningham al marge de Twin cal destacar el clip realitzat per Björk (All Is Full Of Love, 1999), guanyador de diversos premis com els MTV Awards, o múltiples espots publicitaris, alguns mai emesos però emprats com a campanyes de màrketing viral. És el cas de l’espot realitzat per Levi’s, Photocopier.

(No)narrativitat del clip
Però centrem-nos de nou en el clip que ens ocupa, Come to Daddy. Ens trobem davant d’un text audiovisual d’aproximadament 6 minuts de duració, temps suficient per desenvolupar una trama i explicar alguna històra. Però, ens trobem davant d’un text audiovisual de caràcter narratiu? El què és clar és que, en cas de ser un text narratiu, no ho és en un sentit clàssic o estricte del terme. Per projectar un mica de llum a aquesta pregunta veiem quins aspectes apropen el clip a la narració i quins l’allunyen.

D’una banda el clip conté personatges, esdeveniments i acció, elements imprescindibles per a l’acte narratiu i que acostarien el clip cap a formes narratives. Segons vam poder veure, la narrativa és “l’acte de convertir una sèrie d’esdeveniments en una sèrie de formes intel•ligibles de manera que la transmissió d’aquestes formes generi un coneixement sobre aquests esdeveniments” . No està tan clar però que les formes siguin intel•ligibles ni que transmetin coneixement sobre els esdeveniments.

D’altra banda l’”excessivitat” de les imatges desvia l’atenció cap a elles mateixes fent perdre la referència narrativa a l’espectador/oient. Nens (o nans) amb cara d’adult (la de l’Aphex Twin), visions deformes d’una cara a l’interior d’un monitor de televisió, un monstre sorgint del seu interior, etc...tot plegat fa que, al menys el primer cop que es veu el videoclip, un no s’hi fixi gaire en el missatge transmès. De fet, el mateix succeeix amb la pista d’àudio. El tema, que consta de 4 frases repetides incansablement és pràcticament inintel•ligible degut a la distorsió aplicada a la veu. Un excés, entès sense cap connotació negativa, a tots els nivells.

Amb tot, finalment es construeix un concepte amb arrel en la lletra d’Aphex Twin: vull la teva ànima, em menjaré la teva ànima, vine amb el papi. Els petits monstres obsessionats amb la televisió, per la qual si cal s’estomaquen i que rescaten de les deixalles. Una televisió que alhora és un monstre encara més desagradable i que reuneix als seus deixebles al seu voltant. Lletra i imatges poden ser enteses com una metàfora dels efectes de la televisió o dels mitjans de comunicació, però en tot cas el que es transmet és un concepte i una determinada estètica de les quals se’n deriven possibles interpretacions. No hi ha un fonament narratiu o una història, només la representació de quelcom molt més fragmentat.

L’espai i el temps
Als pocs segons de videoclip ja podem veure que Come to daddy és moltes coses excepte clàssic. Ni tan sols se’l pot considerar clàssic prenent com a referència les obres del mateix gènere, el videoclip, que ja per pròpia definició suposa un trencament amb el concepte “clàssic” heretat del cinema.

L’espai es construeix en els segons inicials on la càmera es mou suament combinant preses generals d’un entorn urbà, gris i decadent. En aquests carrerons plens de brossa serà on tindrà lloc tota l’acció. En l’inici del clip també es fa ús de la càmera subjectiva (ocularització interna), amb la qual podem “espiar” a la vella que passeja el gos. I si la podem espiar...és que no està sola. En escassos 30 segons el director aconseguir transmetre una impressió de soledat vigilada i un suspens que no defraudarà les expectatives un cop veiem qui espia amagat a les cantonades. Aleshores ja no podrem deixar de mirar el clip. En quant a la mobilització de la càmera, si en el cinema clàssic s’intenta fer d’ella un element innocu, aquí succeeix tot el contrari: càmeres en constant moviment, carregades a les espatlles i en posicions molt diferents entre plans. En alguns instants fins i tot es distorsiona la imatge fent patent i visible l’aparell que ens permet captar les imatges: la càmera.

En quant al temps podem dir que l’acció principal, per estranya que sigui, transcorre linealment. No obstant al llarg del clip l’autor combina la càmera lenta amb la càmera accelerada sempre en rapidíssims i constants canvis de pla. D’aquesta manera s’aconsegueix un ritme frenètic i trepidant en consonància amb la pista d’àudio i què en alguns moments arriba a la sincronicitat en el muntatge, una altra de les característiques de Chris Cunningham . És el cas per exemple de la sincronia entre els redobles de batería de la cançó i les imatges dels nens colpejant les reixes amb porres quan i passen corrent. Un so que, de sentir-se, podria ser semblant.

Reflexions i conclusions
Si prenem la classificació dels videoclips feta per E. Ann Kaplan Come to daddy entraria en dos grups: els nihilistes i els postmoderns. Nihilista pel seu component antinarratiu, violent (o inquietant, si més no) i la seva estètica andrògina i deforme . Postmodern pel seu caràcter paranoic i esquizofrènic, el tipus de text altament fragmentat i la “voluntat recicladora” d’altres obres i gèneres.

De fet, a Come to daddy podem trobar algunes referències a altres gèneres o títols. És el cas de La Naranja Mecànica, on 4 adolescents alienats practiquen la ultraviolència, o El Mago de Oz (lligaria amb l’interludi de la cançó on les dues “nenes” amb vestits que recorden a Judy Garland salten agafades de la mà) . Però on trobem una referència molt evident és al cinema de terror de sèrie B. La coincidència estètica amb The Brood (David Cronemberg, 1979) és tal que no podem estar-nos d’incloure un fotograma de la pel•lícula.

De fet, bona part de l’estudi que Andrew Darley fa de Black Or White de Michael Jackson seria aplicable a aquest videoclip. Les preses càmera en ma amb càmeres de baixa qualitat anticipen treballs posteriors del cinema de terror com The Blair Witch Project (1999) i suposen la continuïtat d’un estil i tendència cinematogràfiques. La hipnosi i sorpresa que s’aconseguia mitjançant la tècnica del morphing a Black Or White en aquest cas s’aconsegueix mitjançant la suplantació de les cares dels nens i amb l’aparició del monstre andrògin des de la televisió. Tan és així que la mateixa tècnica es va fer servir en 2 clips posteriors.

El muntatge de plans a diferents velocitats (càmeres lentes i ràpides), talls de curtíssima durada, deformitats diverses, persecucions, baralles, combinació de gèneres i referències múltiples al cinema de terror i, de forma més irònica i amb un peculiar sentit de l’humor, al cinema més clàssic, fa que de tot això també sorgeixi una “sensació general de fragmentació i diversitat en el sí de la imatge”. Aquí la idea que s’extreu és la d’una civilització deformada i paranoica que viu obsessionada per la televisió entre grisos edificis i piles d’escombreries. I entre tanta fragmentació, un fil conductor gairebé omnipresent: la cara d’Aphex Twin.

Bibliobgrafia

1. Apunts de Narrativa audiovisual, mòdul 4 (Noves formes en la narració audiovisual)
2. Apunts de Narrativa audiovisual, mòdul 1(El relat i la narració)
   

Webgrafia

1. Chris Cunningham a www.wikipedia.org
2. Rubber Johnny a youtube: http://www.youtube.com/watch?v=3far9oHZOsI
3. Windowlicker a youtube: http://www.youtube.com/watch?v=2fmo1Sjn7dg
4. All Is Full Of Love a youtube: http://www.youtube.com/watch?v=GbmG5gK_tlg